L’església va ser erigida durant la segona meitat del segle XI (citada amb seguretat en un document l’any 1100), a la vora del riu Ter, sota la península ocupada pel monestir de Sant Pere de Casserres, a la riba esquerra, en un apèndix del municipi de Santa Maria de Corcó (Osona).
Al segle XIII va arribar a tenir uns deu masos a banda i banda del Ter. Va ser desmembrada vers el 1572 a causa del creixent despoblament de la zona en aquella època només hi havia un mas dins de la seva antiga demarcació). Al segle XVII, l’església, ja sense culte, es va convertir en un edifici annex a la masia de Verders, que ocupava l’emplaçament de l’antiga rectoria. Des d’aleshores és coneguda com a Sant Vicenç de Verders.
L’edifici és una bonica església d’una nau, acabada amb un absis llombard, amb les característiques faixes i arcuacions (dues entre cada dues faixes). Té dues portes molt semblants: una a la façana de ponent, descentrada, l’altra a la de migdia. L’orientació actual és idèntica a l’original, seguint la tradicional orientació est – oest.
Altres obertures són tres finestres molt petites: les de la façana de ponent i de l’absis són de doble esqueixada, mentre que la de migdia és d’una esqueixada i d’arc monolític. La volta es de canó, reforçada amb un arc toral i fa uns 9 m de llargada.
Quan es va construir la presa de Sau, l’any 1962, l’església, convertida en magatzem del mas Verders, va quedar submergida sota les aigües. A finals de l’any 1973 i inicis del 1974, aprofitant el baix nivell de l’embassament, va ser desmuntada pedra a pedra i reconstruïda darrera de la masia de Can Deu (Sabadell), tal com es pot veue avui.
Les obres es van dur a terme amb l’ajut econòmic de Caixa de Sabadell, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs, del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de Barcelona.
